L'Àrtic, territori d'ossos polars, narvals i fins i tot lèmmings, pot convertir-se en un nou camp de batalla geopolític. Més enllà de la flora i la fauna, hi ha qui veu aquest casquet enorme de gel com un magatzem inabastable de recursos. Es calcula que hi ha una quarta part de tot el petroli i el gas del planeta, un tresor fins ara molt difícil d'accedir-hi, però el canvi climàtic i el desgel poden obrir un camí cap als recursos. Per això els set països que voregen l'oceà han començat a posicionar-se per reclamar una part del pastís. Rússia ja hi ha plantat una bandera submarina per reclamar una sobirania que avala la seva immensa ribera àrtica. El Canadà ho veu com una amenaça i alerta de la militarització de la zona.
Hi ha diverses maneres de veure el pol Nord. És un paratge gelat, inhòspit, ple de criatures sortides de la mitologia. Ossos blancs, balenes més blanques encara, unicorns marins, cérvols gegants de cap arbrat... Aquesta és la imatge més romàntica de l'Àrtic, la que el fred s'ha encarregat de preservar.L'altra visió és més crematística. L'Àrtic com una reserva immensa de recursos per explotar. Petroli i gas en reserves submarines i noves rutes marítimes.
El fred i el gel s'han encarregat durant segles de protegir la primera visió. Tant, que l'Àrtic s'ha mantingut allunyat de la lluita del poder. De fet, l'ONU situa aquesta visió zenital del mapa planetari en el seu emblema perquè és un punt de vista sobre la Terra que no situa al mig cap dels grans poders planetaris.
Però el canvi climàtic també varia les perspectives. L'any 2100, el nivell de l'aigua del mar pot haver pujat més d'un metre i mig respecte al nivell actual. Aquest desgel dels pols està obrint noves rutes cap als recursos i ha revifat els històrics conflictes de territorialitat entre els països que envolten la zona àrtica.
Des de fa ja uns quants anys, els grans poders planetaris miren cap a la zona. Hi ha vuit països que circumden la massa de gel àrtica: els Estats Units, el Canadà, Dinamarca (a través de la comunitat autònoma de Groenlàndia), Noruega, Suècia, Finlàndia, Rússia i Islàndia. Formen el Consell Àrtic, que des de 1996 dirimeix l'accés als recursos, la preservació de la zona i la relació amb els indígenes.
Els Estats Units projecten des d'Alaska la zona d'influència, igual que fa el Canadà des del llarg litoral nord del país. A l'est, Dinamarca, que té sobirania sobre Groenlàndia, traça les seves línies territorials, en disputa amb Noruega, que reivindica un espai que també col·lideix amb la línia russa, que delimita la major superfície àrtica i fins i tot la sobirania del pol Nord.
L'escalfament global, que desfà l'Àrtic, obre, també, canals naturals de navegació nous. I el control d'unes vies de comunicació que fins ara eren inexistents aviva la guerra àrtica. Rússia ja va plantar una simbòlica bandera submarina el 2007 a la zona amb la consegüent irritació dels països veïns.
Pel que fa a les explotacions d'hidrocarburs i altres minerals, el Consell Àrtic ha aprovat regular-ne les operacions per limitar el risc de fuites contaminants. És el primer pas d'un acord futur que ha de determinar les zones d'aigües territorials en què podran treure petroli, i resoldre disputes bilaterals entre els països amb els seus membres.
Mentre les potències es posen d'acord sobre els recursos, els grups ecologistes alerten del risc de fer malbé un espai natural únic al planeta.
