S'accelera la pujada del nivell del mar Mediterrani

L'Institut Espanyol d’Oceanografia ha alertat que l'acceleració del creixement del nivell del mar del Mediterrani i els seus possibles efectes en la població. A més, recentment, un grup d'investigadors ha salpat a bord d'un buc oceanogràfic del mateix centre per continuar investigant sobre el mar en la mateixa direcció

Les principals conseqüències del canvi climàtic al mar Mediterrani són l’augment del nivell del mar, l’escalfament i la major salinitat. L’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) ha alertat d’aquestes conseqüències després de realitzar un estudi on s’han recopilat dades oceanogràfiques i atmosfèriques des de 1948 fins al 2008, amb la aplicació d’un sistema d’observació pioner a Europa i que permet apreciar oscil·lacions periòdiques.

El ritme de creixement del nivell del mar Mediterrani s’ha accelerat enormement en els últims anys fins arribar als tres mil·límetres anuals, casi el doble que els registres que es van conèixer a l’última dècada del segle XX. Es a dir, si s’estima que el nivell de l’aigua va augmentar al voltant dels 20 centímetres durant el segles XX, en aquest segle XXI, si es manté la tendència actual de creixement, s’incrementà entre 30 i 35 centímetres.

Manuel Vargas Yáñez, coordinador del segon estudi Canvi Climàtic al Mediterrani Espanyol, del Ministeri de Ciència i Innovació, explica que els efectes del nivell del mar seran molt diferents segons les zones i que moltes de les dades que s’enregistren, relacionades amb l’augment del volum de l’aigua, es poden interpretar perquè les grans masses de gel del planeta s’estan desfent i fusionant amb l’aigua marina i per les baixes pressions atmosfèriques, donat que aquestes augmenten el nivell del mar.

Recentment, un equip d’investigadors del mateix IEO s’ha embarcat en una expedició, a bord del vaixell oceanogràfic Odón de Buen, dins de la campanya anomenada Radmed, per continuar estudiant els efectes del canvi climàtic al Mediterrani. Així, anirà recorrent una sèrie d’estacions on mesurarà variables físico-químiques com la temperatura, la salinitat o el pH i d’altres més biològiques com els nutrients o el fitoplàncton microscòpic.

Segons un estudi, l'Acord de Copenhaguen tindrà poc impacte sobre l'efecte hivernacle

La reducció en les emissions de CO2 derivada de l'Acord de Copenhaguen del 2009 no impedirà que les temperatures mitjanes pugin per sobre del que es va estipular, segons un estudi de l'Institut de Recerca de l'Impacte Climàtic de Postdam (Alemanya).

L'estudi assenyala que molts països tenen previst augmentar entre un 10% i un 20% les seves emissions de gasos causants d'efecte hivernacle, fins a arribar a una mitjana de 50 mil milions de tones de CO₂ el 2020. Segons els investigadors, amb això és probable que la temperatura mitjana global pugi més de 2 °C, la qual cosa excediria el límit establert per l'Acord de Copenhaguen. "És sorprenent el poc ambiciosos que són aquests compromisos", diu Joeri Rogelj, coautor de l'estudi, referint-se als compromisos derivats de l'Acord.

Per realitzar l'estudi, els autors van analitzar les llacunes en el text de l'Acord, en particular en la part dedicada als anomenats permisos d'emissió. La política de permisos permet als països emmagatzemar emissions que no han realitzat per vendre-les o per realitzar-les més tard, sempre que es mantinguin per sota dels límits establerts en el Protocol de Kyoto. També permet emetre més gasos d'efecte hivernacle si a canvi de promouen polítiques en benefici del medi ambient. Segons Rogelj, això podria resultar en un augment del permís de missió global de 500 milions de tones de CO₂ per any, mentre que no es garanteix que les polítiques mediambientals promoguin canvis reals i permanents.

A més de l'anàlisi del text, els investigadors van estudiar les emissions de gasos d'efecte hivernacle de diferents països i van construir amb elles un model climàtic que va predir un augment de la temperatura global de més de 3 °C cap al 2100. "És com anar a tota velocitat cap a un abisme i esperar poder frenar just abans d'arribar", diu el Dr. Malte Meinshausen, coautor de l'estudi.

Les onades de calor augmentaran a la Mediterrània durant aquest segle

Un estudi de l'Institut de Ciències de l'Atmosfera i el Clima de Zuric (Suïssa) ha pronosticat que durant els propers 100 anys les onades de calor es tornaran més freqüents a Europa, especialment a les ciutats de la costa mediterrània.

Fent servir simulacions computacionals dels canvis climàtics a nivell regional, es científics han pogut predir que les onades de calor augmentaran la seva freqüència fins una mitjana de 13 dies per estiu cap al 2050 i fins a 40 dies per estiu al 2100. El sud de la península Ibèrica, les ciutats de la costa de la Mediterrània i aquelles regions situades en planures humides seran les més afectades.

La combinació d'humitat i temperatura elevades (a partir de 20°C a la nit) se sap que pot provocar una sèrie de trastorns de la salut, especialment en infants i gent gran. Els científics han remarcat que, després de provar diferents tipus de simulacions de canvis en el clima, totes coincidien que el seu impacte sobre la salut seria clarament apreciable. A més, van aclarir, en els seus models havien deixat de banda l'efecte de la contaminació atmosfèrica en els grans nuclis urbans, que amb tota seguretat contribuiria a agreujar aquest impacte negatiu sobre la salut.

L'escassetat d'aigua preocupa la Unió Europea

La Comissió Europea ha publicat un informe sobre la situació dels Estats membres a l'hora de fer front als problemes de la sequera i l'escassetat d'aigua. S'assenyala que l'equilibri entre la demanda i la disponibilitat d'aigua ha arribat a nivells crítics en moltes zones d'Europa.

Lluitar contra l'escassetat d'aigua i la sequera és un dels grans reptes mundials, sobre tot davant les previsions que el canvi climàtic encara empitjori la situació. Segons l'informe, que amplia la informació d'un informe previ del 2007, hi ha Estats membres que ja han començat a experimentar escassetat d'aigua de manera permanent en el seu territori. Entre aquests hi ha els països mediterranis i la República Txeca. Per la seva banda, França, Bèlgica i Itàlia són els països amb els aqüífers més sobreexplotats. Pel 2070, prediu l'informe, l'àrea Mediterrània podria patir problemes seriosos d'accés a l'aigua i sequeres recurrents.

L'informe també reflecteix la preocupació de la Comissió Europea pel retard en l'aplicació de la Directiva Marc sobre l'aigua per part dels Estats membres més afectats per l'escassetat, molts dels quals ni tan sols han començat les consultes prèvies.

L'informe conclou que, malgrat l'augment de les precipitacions en el sud del continent durant l'any 2009, cal fer més esforços per frenar la sobreexplotació dels recursos hídrics i implementar una política eficaç de tarificació de l'aigua i mesures d'eficiència i estalvi. Només així Europa podrà disposar en el futur d'aigua de bona qualitat en quantitats suficients per cobrir les necessitats dels seus habitants i fer front als reptes del canvi climàtic.

L’última glaciació va incrementar ràpidament el CO2 de l'atmosfera

Una recerca publicada a Nature i en la que hi ha participat un investigador de la UAB descriu, per primer cop, com el desgel de l’última glaciació i les modificacions en els corrents van alliberar a l’atmosfera grans quantitats de CO2 emmagatzemades al fons dels oceans, tot accelerant l’escalfament del planeta per efecte hivernacle i la fi de l’era glacial. La descoberta és clau per a predir l’evolució del clima en el futur.

Un equip científic internacional en què ha participat l’investigador ICREA del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Rainer Zahn, també adscrit a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB, ha descrit per primer cop la manera com els episodis de desgel de l’última glaciació, fa aproximadament 15.000 anys, van alliberar grans quantitats de CO₂ a l’atmosfera en uns pocs centenars d’anys, tot accelerant l’escalfament del planeta per efecte hivernacle i la fi de l’era glacial.

Al llarg de la darrera època glacial, la captura del CO₂ a les zones més abissals i poc ventilades dels oceans va provocar una davallada en els nivells de CO₂ a l’atmosfera, i això, de retruc, va incrementar les concentracions d'isòtops específics que estan connectats amb el CO2 (són els isòtops de carboni estables carboni-13 i carboni -12). En començar el desglaç i desaparèixer gran part de la capa de gel que cobria continents i al mateix temps retrocedir els gels marins en els oceans d’alta latitud, el CO₂ es va alliberar ràpidament a l’atmosfera. Però els científics sospitaven que el desglaç no va poder ser l’únic fenomen que va incrementar el CO₂ atmosfèric.
L’alliberament de CO2 emmagatzemat a l’aigua va ser provocat pels canvis de la circulació oceànica

L’alliberament de CO₂ emmagatzemat a l’aigua va ser provocat pels canvis de la circulació oceànica, que es poden rastrejar amb les concentracions d'aquests isòtops de carboni. Els petits éssers vius (anomenats microplàncton) que habitaven els oceans van incorporar els isòtops en el seu organisme, de tal manera que l'anàlisi dels isòtops en les restes fòssils de plàncton ens parla de la composició isotòpica del carboni oceànic en diferents moments en el passat. Els organismes que vivien prop de la superfície van ser testimonis dels canvis en l'intercanvi de gasos des de l'oceà a l’atmosfera, i en analitzar la presència dels diferents radioisòtops de carboni en els fòssils d’aquests organismes, que actualment es troben en grans quantitats en el jaç marí, els científics han resseguit la pista del que va succeir en aquella època.

D’aquesta manera, els investigadors han confirmat que el desgel no va ser l’únic fenomen que va incrementar el CO₂ atmosfèric. Els científics han deduït que el procés de ventilació de les aigües més fondes va tenir dues etapes. D’una banda, la destrucció del gel de les zones subpolars de l’Atlàntic Nord va fer variar la circulació de l’aigua i la distribució dels isòtops de carboni en tots els oceans del món, també a l’hemisferi sud. Però en una segona fase, l’escalfament de les aigües dels oceans del sud va provocar canvis en els patrons dels vents, la qual cosa va fer variar la dinàmica de les aigües superficials. La recerca demostra que en aquesta etapa, a l’hemisferi sud, el CO₂ capturat a fondàries intermèdies va ser bombejat pels corrents superficials cap a l’atmosfera a causa dels canvis en els vents superficials.

Amb aquesta descoberta, els investigadors han ajudat a entendre millor els processos clau que van provocar els grans canvis climàtics del passat, un element fonamental per poder predir l’evolució del clima en el futur.

Els boscos del sud d’Europa i la conca Mediterrània s’assequen. En conseqüència, els boscos són menys eficients en captar CO2 atmosfèric, perden el seu efecte temperador durant les sequeres, afavorint els cops de calor estivals, i les seves comunitats de fongs i insectes es troben en perill per manca d’aliment

Els efectes del canvi climàtic són cada cop més tangibles. Així ho demostra un estudi publicat en el marc de l’Any Internacional dels Boscos, a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), que ha analitzat sèries meteorològiques de llarga durada. El treball evidencia un increment de fenòmens climàtics extrems, com sequeres, inundacions, tempestes de vent o huracans i indica que el canvi climàtic ja ha provocat un augment significatiu de la freqüència i intensitat dels períodes de sequera en els ecosistemes forestals de la conca Mediterrània i el sud d’Europa durant els últims 20 anys.

Les repercussions d’aquests fenòmens meteorològics als boscos del sud d’Europa i la conca Mediterrània són devastadores, donat que presenten una reducció generalitzada en les capçades dels arbres. A causa de l’augment de les sequeres de les últimes dècades, s’ha duplicat el percentatge de superfície defoliada en la part alta dels arbres de totes les espècies arbòries.

L’estudi que ho demostra ha estat realitzat per la Unitat d’Ecologia Global, que agrupa investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i del Centre d’Estudis Avançats de Blanes, del CSIC, juntament amb investigadors de la
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), del Servei Nacional de Protecció dels Boscos del Ministeri de Medi Ambient i de la Universitat de Groningen (als Països Baixos).

El treball també conclou que les sequeres de llarga durada (o sequeres multi-anuals) afecten molt negativament les comunitats d’insectes i fongs que depenen directa o indirectament dels arbres per alimentar-se, com ara els fongs i insectes defoliadors, els fons micorrízics o els insectes depredadors i els hiperparàsits que s’alimenten de tots aquests. De fet, les sequeres poden portar-los al col·lapse per manca d’aliment, ocasionant una reducció dràstica de la seva biodiversitat, que es pot perllongar anys un cop finalitzen les sequeres.

Les sequeres posen en perill els insectes i fongs que depenen dels arbres per alimentar-seAquest col·lapse es produeix sincrònicament a grans escales; afecta a grans àrees de l’extensió de la península Ibèrica; i es creu que pot posar en seriós risc d’extinció nombroses espècies endèmiques, rares i/o protegides que habiten específicament a la conca Mediterrània. Això pot tenir greus conseqüències a escala global, doncs la Mediterrània és un dels reservoris més importants de biodiversitat a nivell mundial.

El problema de la defoliació dels arbres té, encara, un major abast. D’una banda, pot reduir la capacitat dels boscos del sud d’Europa per moderar la pujada de temperatures durant els períodes de sequera i, per tant, per disminuir l’impacte dels cops de calor estivals. Aquest efecte temperador s’aconsegueixen mitjançant la transpiració d’aigua a través de les fulles, de manera que, en evaporar-se l’aigua, baixa la temperatura ambiental. I, d’altra banda, minva la capacitat dels arbres afectats per captar i retenir el carboni de l’atmosfera (CO2). Tenint en compte que, anualment, els boscos capten i retenen gairebé un terç de les emissions de CO2, les conseqüències d’aquesta defoliació són clares i retroalimenten el canvi climàtic.

El turismo a los parajes más amenazados por el cambio climático se pone de moda

En la meca del capitalismo, todo se puede convertir en un negocio. Incluso las catástrofes ambientales, como el cambio climático. Ya no se trata sólo de Al Gore, que prepara la segunda parte de su incómoda verdad, sino de compañías de viajes que ofrecen rutas por algunos maravillosos parajes naturales en vísperas de desaparición. Al menos, si se acaban cumpliendo los pronósticos de los científicos.

Según Ken Shapiro, jefe de redacción del TravelAge West, un magazine para los agentes de viaje, no hay ninguna duda de que se ha creado un mercado alrededor del "turismo de la fatalidad", que incluye visitas al Polo Norte o las Maldivas, cuyos paisajes, al menos como los conocemos ahora, podrían desaparecer en los próximos años.

Al parecer, este tipo de turismo está registrando un crecimiento espectacular. Por ejemplo, las reservas para una ruta por el Ártico con la agencia Quark Expeditions se han doblado de cara al próximo año. "[Para mucha gente] no se trata sólo de ir a un lugar exótico, sino a uno que esperan que desaparecerá en el plazo de una generación", explica Shapiro.

Dennis y Stacie Woods, una pareja de Seattle, responden al perfil del turista seducido por esta filosofía de viaje. Este mes se fueron de camping a las islas Galápagos, y el año anterior a un remoto poblado de la selva amazónica. Hace un par de años se decantaron por fotografiar las menguantes nieves del Kilimanjaro, que podrían extinguirse completamente en una docena de años. Su próximo destino está decidido: el Polo Norte.

"Queríamos ver las islas este año porque creemos que su situación sólo puede ir a peor", afirma Woods, que confiesa que la razón para escoger el Amazonas el año anterior fue parecida: "Queríamos verlo en su estado natural antes que se vuelva un rancho ganadero, o bien sea talado o quemado completamente".

A pesar de que estos viajes se presentan a los consumidores bajo la etiqueta de "ecológicos", las organizaciones ecologistas creen exactamente lo contrario, que están contribuyendo a destrozar el hábitat que pretenden preservar. Si algo tienen de verde las agencias que montan este tipo de viajes, sería su amor por el dólar.

¿Marketing o ecologismo?
"El eco-turismo es sólo un término para el uso del profesional del marketing", sostiene John Stetson, portavoz de la Will Steger Foundation, una organización destinada a promover la educación ambiental. Por ejemplo, el dióxido de carbono que emite el avión que transporta a los eco-turistas al Amazonas aumenta el efecto invernadero responsable, en parte, de la destrucción de su ecosistema.

Sin embargo, los defensores del turismo ecológico creen que la situación es a menudo la inversa: los turistas pueden contribuir al mantenimiento de los parajes que visitan. Este es el caso de Untamed Path, una agencia especializada en este tipo de turismo en Latinoamérica.

«Nosotros siempre contratamos guías locales, viajamos con grupos pequeños, y apoyamos con nuestros beneficios proyectos de preservación de la tierra y de educación ambiental en Bolivia y Ecuador», se afirma en su página web. Su filosofía es que, gracias al beneficio del turismo obtenido por los habitantes de los bosques tropicales, éstos tendrán un incentivo en preservarlos en lugar de destruirlos para grandes cultivos agrícolas.

Jonathan Raban, un escritor especializado libros de viajes, cree que "el turismo de la fatalidad" no es algo nuevo: "Hace tiempo que esta industria está entre nosotros". De hecho, es posible que la causa que mueve a esta nueva categoría de turistas no sea muy diferente a la de los viajeros de siglos anteriores: el traspasar la frontera de lo ya experimentado. Simplemente, como ahora es imposible ser el primero en llegar a algún recóndito lugar de la Tierra, se trataría de ser el último.

No obstante, existe alguna otra diferencia entre el malogrado viaje del capitán Scott a la Antártida, y los eco-viajes de la clase media norteamericana: las comodidades, que en algunos casos alcanzan el lujo. En lugar de desabridas conservas, por poco más de 4.000 euros, la agencia Abercrombie & Kent ofrece "exquisitos banquetes acompañados de deliciosos vinos" rumbo a la Antártida a bordo del barco Minerva.